La màndorla

Sargir

Sargeixo l’estrip.

No ploris.

Ja sé que cuso la carn viva.

No tinc vocació de carnisser com el qui t’ha escorxat el cos.

Tinc vocació de llevadora.

No vull que et moris, criatura, no.

Aviat baixarà la febre que et consumeix.

Tu voldries que la flama s’endugués el teu cos perdut, que el convertís en cendres.

Jo vull guanyar el teu cos.

Allunyo l’àngel de la mort del teu cos amb un fil de seda.

No dona, fil de seda és una metàfora.

Et faig mal, ja ho sé, no m’hi tinguis en compte.

D’aquí a un any, si som vius, farem una festa.

Mira la finestra: el jardí de l’hospital es ple de magnoliers amb les seves flors d’aroma intensa.

El teu cos fa olor de magnòlia.

No ploris, que em faràs tremolar i necessito les mans fermes.

Els teus ulls són com dues perles negres…

Teresa Costa Gramunt. Luny 2012

La màndorla

Encara pintes, li diu, perquè no sap què dir.

Una vegada li va regalar una samarreta amb un dibuix seu imprès.

Era com una mandorla.

Ell no va saber llegir el missatge.

L’ha telefonat a casa seva, s’hi ha posat la seva dona.

Ha hagut de fer un esforç per marcar el número.

Havia de fer l’esforç.

Dilluns m’operen, ja saps, cosa de dones.

No, ell no sap res.

I ho hauria de saber: la seva dona va passar pel mateix calvari.

Però ell no sap res perquè és un home com tants que miren cap a una altra banda quan no dominen el terreny.

Per què ha trucat?

N’està enamorada.

Encara, tot i els anys que han passat.

Mai no hi ha hagut res entre ells.

No?

Aquesta no és una manera exacta de dir.

Ella l’estima i això és alguna cosa, no?

Dilluns entrarà al quiròfan.

No sap si sortirà del quiròfan.

En tot cas, a la sortida del quiròfan asèptic serà una altra.

L’altra serà un immens buit asèptic.

Vina’m a veure a l’hospital, s’ha atrevit a dir-li.

Déu meu, les cames em tremolen.

Encara pintes, li ha dit ell, sense saber què dir.

Podrà pintar, l’altra, es pregunta ella quan no sigui ella?

Teresa Costa Gramunt, Juny 2012