sábado, 6 de octubre de 2012

Per la ferida entra la llum


12 Caixes de bronze per contenir els tubs amb l’alè. 

-Per la ferida entra la llum...-
 Així deien les sàvies paraules de Jalal ad-Din Muhammad Rumi, i en aquest sentit el dolor de Lucia també s'ha fet nafra lluminosa. Igual que la ferida al costat de Crist, podem veure com tota ella s'ha convertit en el tall que enlluerna la passió sublim de l’ànima humana. Ara ja és màndorla de calor matern, estoig de saviesa mística que reté el ressò substancial de la vida. És l'escletxa produïda per la cega llançada, la qual va furgar en el buit del costat de Jesús i va portar el dolor però no la mort. Ben al contrari, és l'esquerda de la qual va brollar l'amor i la fe, l'expiació de la carn per al món cristià .
Ara la ferida és un litigi existencial, és la que ens porta la realitat sorprenent i presenta el dolor humà com la causa que ens fa ser. És doncs aquest tall nou i vital, aquesta ganivetada diària en la superfície de l'ànima, la que ens il·lumina la ment i  deixa la consciència neta, polida i immaculada davant la mort.

La ferida aliena no purifica, la que exhibeix el que creu sense veure no templa el cor. No guareix el que regurgita el patiment dels altres, el qui parla com un replicant, una actitud pròpia dels qui tenen la veu lliurada.

Diu Lucía quan calla.

-Només es pot parlar del dolor des del centre de la nafra i només es pot saber com sagna quan la ferida cega els ulls i il·lumina la raó. –


Alè i udols


Alè i udols, 2011. Acció de deixar alè dins d'un tub... Escola d'Art i disseny de la Diputació de Tarragona.

Alè de vida


Al principi hi havia l’alè.

La paraula va néixer de l’alè, un do per a un món que encara era inexistent.

L’alè va donar forma a la paraula i amb la paraula van ser anomenades les formes. L’alè era la vida que buscava manifestar-se en les formes. Amb l’alè va ser creat el món, i el món es va omplir de paraules, de formes, d’alens.



Alè i udols, 2011. Acció de deixar alè dins d'un tub... Escola d'Art i disseny de la Diputació de Tarragona.

Aurora


Un temps sense llum es fa sentir en la nit que embolcalla les formes. La nit no amaga les formes: les conté, però no estan il.luminades.

El temps sembla detingut en la nit. El temps i les formes dins d’aquesta quietud. La quietud precedeix el moviment. Perquè en un segon, un tènue fil de claror va obrint-se pas, i el món va obrint-se pas, tot l’univers es va mostrant a mesura que creix la llum.

La vella nit es va redimint de la foscor en els petits passos d’infant de la llum rosa que deixa entreveure el dia que reneix.

Foc i cendra


Malgrat jo no ho vulgui, o no ho desitgi, se m’imposa el foc. El foc em té atrapada en el seu cercle, no en puc fugir, les seves flames m’embolcallen fins a contituir un alt castell que alhora que em guarda em reté.

Amor: allà on diu foc llegeix cor, en mi són la mateixa cosa.

No puc fugir del meu cor, no puc fugir de l’amor que hi crema.

Aleshores, abrasada per l’imperatiu del foc, imagino un bosc d’arbres cremats, el consol de les seves cendres.

No ens espantin les paraules, no ens espantin les imatges: són metàfores d’un estat d’ànim que enmig de la febre vol descans, l’anhela. És impossible viure un dia rere l’altre, una nit rere l’altra amb aquesta febrada dels sentits sense el benefici d’un got d’aigua, o un vas de cendra, per apagar la set ardent de l’ànima.

Amor ens ensenya cremor, cremor ens ensenya Dolor. És la utilitat de l’Amor, és la utilitat del Dolor per aprendre que la vida es manifesta en el moviment sístole-diàstole, el compàs del cor.

Les llàgrimes duen sal. La sal amorteix la insurgència del foc.

Les llàgrimes i la cendra són com un vestit desfet, com un mirall que es trenca, com un foc vençut.

Plora el bosc ple de cendra. Plora Amor quan està sol.

Però no hi ha amors estèrils, ni focs estèrils, ni cendres estèrils. Al final dels temps tot reverdeix. 

La tomba florida


A la tomba hi ha la veritat: un cos que va diluint-se en la terra.

Però també és veritat que la terra és feraç, que té aquest instint d’obrir-se a la llum, de florir en el cel blau.

Treballa la terra en la plenitud de la tomba perquè busca florir en un bressol. A la tomba hi ha un sol ocult que dóna vida a l’infant.

Teresa Costa Gramunt. 2012



Alè i udols, 2011. Acció de deixar alè dins d'un tub... Escola d'Art i disseny de la Diputació de Tarragona.

Alè i udols


Al principi hi va ser l’energia, després va néixer la matèria.

Una molècula es va agrupar amb moltes altres i van respirar el icor, el verí que macula  la vida. Al expulsar-lo van crear-se l’alè...
L’alè va donar forma a la paraula i la paraula va construir el pensament. L’alè era ja la vida que buscava manifestar-se i omplir-se de sentit.
El món que reconeixem va ser creat de paraules, totes filles de l’alè...

Replica a Teresa... 2012